"Avaluar per a millorar, qualificar per a excloure"

En tot procés eduactiu els alumnes són sotmessos a una contínua avaluació durant tot l'any (l'anomenada avaluació contínua). Es necessària per a que un professor puga saber si l'alumne ha estudiat, s'ha llegit tal llibre, ha practicat com es llança a porteria,etc.
En l'avaluació es necessita d'una qualificació, un número, una cifra que et diga si eres bo o dolent en alguna cosa. Més concretament, l'alumne amb aquesta qualifiació rep una etiqueta (és un alumne bo, regular o dolent) que pot ser li perseguisca durant molt de temps i que és difícil llevar-se-la.

Ara bé, el mètode d'avaluació d'una prova escrita, oral, pràctica,etc... és sempre justa? Què determina que un alumne per exemple haja estudiat per a un examen o no? Una simple nota numèrica? No hi han més factors que influeixen en eixa nota a part del temps d'estudi? I el factor dels nervis no pots jugar un paper important?

Moltes preguntes de les quals intentaré aportar el meu coneixement per a explicar el cas que m'ha passat hui.
Vull parlar del meu cas concret, perquè hui en aquesta assignatura teníem un xicotet examen de 10 preguntes per a evaluar (¿justament?) si ens havíem llegit el llibre o no.
Necessitavem 7 encerts per a aprovar-lo (sense cap errada clar), perquè cada error descomptava 1 bé.

Jo he fet 7 preguntes encertades i 1 erròneament, per tant segons el mètode adoptat pel professor jo "no m'he llegit el llibre" (quan realment sí que ho he fet). Ha sigut justa la manera d'avaluació?
En la meua opinió pense que no, perquè jo m'he llegit el llibre i he contestat mal una pregunta, fet que m'ha fet suspendre'l.

Pot ser, alguna altra persona que no se l'haja llegit (o s'haja llegit la meitat) haurà aprovat (cada pregunta teníem un 50% d'acert). Coses de l'atzar...
Crec que és injust qualificar així als alumnes, perquè pot ser que si l'examen havera sigut de desenvolupar jo havera aprovat amb bona nota, qui sap...
I l'última pregunta, qui diu que a partir de 7 preguntes encertades
(i cap errònea) m'he llegit el llibre? I per què no 8 preguntes encertades?

Per això, jo pense que la manera de qualificar de cada professor (mètode) és distinta i pot ser injusta en alguns alumnes que havent fet el que teníen que fer per a aprovar qualsevol test, hagen suspés (pel fet que siga)...

Parlem d'educació

Què és educar? Què entenem nosaltres per educació? Com hem d'educar als nostres fills? Com hem d'educar en l'escola?...

Són moltes preguntes les que ens ronden pel cap quan pensem en l'educació però... tenen resposta? Tots estem d'acord que cadascú entén les coses d'una manera distinta, cadascú pot pensar d'una forma o altra per això vivim en un món de llibertat d'expressió (o pot ser que no).
Si parlem de l'àmbit pedagògic la majoria dels que donem o hem donat classe, pensem que els professors ens posen massa feina o que moltes coses que donem a l'escola no serveixen per a res.

El que un xiquet o adolescent tinga molts exercicis de diferents matèries per a fer a casa o vaja moltes hores a un centre d'ensenyament, no vol dir que vaja a ensenyar-se més, ja que Espanya té un elevadíssim fracàs escolar i molts altres països (sobretot els nòrdics) en els quals els xiquets van

menys hores i tenen menys feina per a fer, trauen millors resultats.
Després també està la qualitat d'un docent: quin és millor mestre/professor el que t'ensenya més sabent menys o el que és un docent molt format però que no sap transmetre les seues idees?

De segur que molts de nosaltres hem tingut un mestre/professor que amb una excesiva no formació ens ha sabut explicar molt bé les coses i d'altres en canvi que són grans professionals (en que a fornació es refereix) però dels quals hem aprés poc. En la meua opinió, aquest fet es dona perquè normalment un docent "del montó" col.loquialment parlant ha desarrollat una empatia molt positiva amb l'alumne, mentre que un docent format excesivament no sap explicar-se als alumnes o transmetre els seus coneixements.
Per a mi és més important el saber com conectar amb els alumnes que el saber tant d'una especialitat però no saber com fer-la entendre a uns alumnes.


Finalment, m'agradaria remarcar la manera en que ens eduquen. De veritat els importa als polítics la nostra educació? Si tant els importara no canviarien les lleis d'educació només entrar al poder. Si els importara la nostra educació i que tinguerem una continuitat en ella farien un pacte d'estat per a no tocar-la, però no, això no els interessa.
Pretenen encarir-la fins a un punt inalcançable per a mola gent, i que sols puguen estudiar els seus fills per a que en un futur els millors llocs de treball siguen per a ells.

Per a concloure, adjunte aquest vídeo interesantíssim d'un xiquet, del que per a ell és la educació.
No té desperdici...

L' Esport Infantil Disciplinat

El nostre póster (nº 14), tractava de la disciplina (sobretot infantil) en l’esport. El que preteníem en el mural era mostrar les diferències que nosaltres pensavem que hi havíen entre l’entrenament d’atletes d’alt rendiment en la cultura oriental (Xina) i en la cultura occidental.

Nosaltres érem coneixedors de l’inhumanitat i crueltat dels entrenadors dels gimnastes xinesos, que maltraten (físicament i psicològicament) als seus alumnes amb l’únic objectiu en un futur d’aconseguir una medalla olímpica. 

El que nosaltres no sabíem era que en la cultura occidental, l’entrenament d’aquests gimnastes també tenia moltes similituts (encara que no s’arriba a la cureltat dels entrenadors xinesos) i que les persones en sí mateixa, no importen molt.

Per a això, el nostre mural combinava 2 vídeos, un que mostrava la tortura a la que són sotmessos aquests futurs gimnastes xinesos i un altre d’una important gimnasata espanyola en l’actualitat (Lourdes Mohedano) que contava l’estricta vida a la que s’enfronten les gimnastes al nostre país i l’importantíssim esforç que es requereix per a agunatar-ho.

Finalment, vam seleccionar un article interesantíssim d’una antiga gimnasta espanyola que hi era a la selección nacional, i que conta en una entrevista els motius que la van portar a abandonar la pràctica d’alt nivell. Era maltractada (al igual que les seues companyes) per la seua entrenadora, se li prohibien infinitat de coses i fins i tot ella com les altres gimnastes de la selección arribaven a patir fam.

Per això i després del que hem investigat jo em faig algunes preguntes…

-          ¿ De veritat compensa aquest maltractament i extrema disciplina al que són sotmessos els gimnastes si únicament uns priviligiats aconseguixen una medalla olímpica?

-          ¿ Què passa amb els milers i milers de xiquets/ xiquetes que mai arriben a l’èlit en la gimnasia i queden marcats tota la vida d’aquestes vivències?

-          ¿ Les Federacions de Gimnàsia (en aquest cas la Xines i l’Espanyola) no investiguen ni fan res per parliar aquestos fets?

Pareix que aquesta vegada els FINS justifiquen els MITJOS…